«La prosa de Jordi Llovet és una rara combinació de claredat clàssica i exigència conceptual. Escriu com qui pensa en veu alta, però amb una sintaxi disciplinada, elegant, sense concessions a la vaguetat ni a l’efectisme. Cada frase sembla haver estat pesant amb una balança moral i intel·lectual […] Llovet no utilitza la llengua com a simple vehicle d’idees, sinó com a instrument de pensament. La seva prosa no il·lustra conceptes prèviament formats: els construeix mentre avança. Llegir-lo és assistir al procés mateix de la intel·ligència en acció […] La seva escriptura s’inscriu en la millor tradició humanista europea: Montaigne, Valéry, Curtius. Com ells, Llovet escriu amb la convicció que l’estil no és un afegit, sinó la forma visible del pensament. En ell, prosa i criteri són indestriables […] En temps d’assaig sorollós i de prosa exhibicionista, Jordi Llovet representa una rara forma de discreció intel·ligent. No necessita cridar ni provocar: la seva autoritat prové del domini de la llengua i de la solidesa del judici […] Llovet ha contribuït decisivament a demostrar que el català és una llengua plenament apta per al pensament abstracte, la crítica literària i l’assaig d’alt nivell. La seva prosa és un exercici constant de dignificació lingüística», Muntaner, Pere (2024). «La prosa del criteri. Estil, intel·ligència i tradició en Jordi Llovet». Barcelona: Edicions del Paral.lel, col. Lloviana, 214 pp.
Multitudo non sequitur 