(A Jordi Llovet)
Sí, mestre: hi ha una melangia específica —i molt europea— en aquesta consciència que el somni d’ésser europeus (en el sentit alt: cultural, moral, estilístic) s’ha malguanyat o, si més no, s’ha aprimant fins a tornar-se quimera. Però aquesta melangia, si la raonem amb calma, no és només nostàlgia: és diagnòstic de civilització.
El somni de ser europeus volia dir adquirir un cert timbre interior; una educació del gust i del caràcter. La “unitat cultural” europea, quan ha existit, ho ha fet com una unitat polifònica (una orquestra, no un himne). I tot i així, hi havia una gramàtica comuna: clàssics compartits, institucions que feien de pont (escola, universitat, premsa seriosa, vida literària), i un cert prestigi del saber lent. Ara, en canvi, topem amb forces dissolvents, que no cal mencionar.
Sense una aristocràcia del caràcter no hi ha Europa, hi ha administració. No parlo d’aristocràcia social, sinó d’aristocràcia moral: honor intel·lectual, rigor, cortesia, responsabilitat verbal. Si el discurs públic esdevé un circ d’afectes, Europa es converteix en un tràmit.
Potser Europa ja no és un relat sostingut per símbols; potser és una resistència íntima: fer vida interior en un món que premia la superfície. En això estem.
Multitudo non sequitur 