Cabaleiro 113

Parla John Clare

La nit exhala una fragància de maduixa silvestre;
els cans lladren a la Lluna, el vilà vola,
els estels són or i groguegen l’herba:
… tardor; en aquests camps albiro l’espectre
de la Roma d’August, la riquesa del rossinyol
als afores d’Atenes; arreu on giro la mirada:
vigor i curiositat dels Mèdici, la boira
colgada, cobrint les creus del cementiri,
els closos polits pel treball, eines
de fusta al cobert, i la tendresa
de l’església engalanada, i el plaer, el dolor i el goig
del cel que medita l’esplendor de l’herba
i la glòria de les flors. Falgueres amarades de pluja.
Tot allò que concedim a la Intel·ligència prové de la Lluna.

Jo, John Clare, poeta i foll, confio el meu esdevenidor
a aquestes valls, i testimonio amb dolcesa
el somni de la meva infantesa. Poblo el cervell
de fustes, de fulles humils i de rosada,
i així dono fe, en els meus poemes,
d’amor i solitud, amor, solitud, solitud i amor.

Christian Sanz