En vida, Antonio Machado no fou considerat un gran poeta per una part significativa de l’establishment literari espanyol. Dominava aleshores un gust retòric i modernista ja tardà, mentre que la poesia de Machado semblava massa sòbria, massa moral. No pocs crítics de començaments del segle XX el tenien per un autor menor si es comparava amb Rubén Darío o fins i tot amb Villaespesa. Tanmateix, amb el pas dels anys s’ha convertit en un dels centres morals de la poesia espanyola. El seu cas recorda, en certa manera, el de Hölderlin: una poesia aparentment senzilla que amb el temps es revela filosòfica, metafísica i profundament europea.
No fou gaire diferent la fortuna inicial de Valle-Inclán, avui figura gegantina del teatre europeu. Durant dècades fou jutjat excessiu, barroc, incomprensible. Molts crítics el consideraven un estilista extravagant, gairebé caricaturesc. Amb el temps, però, dramaturgs i teòrics del teatre modern —com Brecht, Artaud o els autors de l’expressionisme alemany— han contribuït decisivament a revalorar-lo.
Pel que fa a Góngora, cal recordar que fou la generació del 27 —amb la complicitat intel·lectual d’un esperit tan fi com Paul Valéry— qui en restituí la grandesa. Rosalía de Castro, per la seva banda, fou durant molts anys considerada poc més que una poeta regional. Bécquer morí pràcticament desconegut.
I encara pot semblar més sorprenent que Miguel de Cervantes morís sense haver estat reconegut com el gran escriptor espanyol. El prestigi literari del seu temps pertanyia sobretot a Lope de Vega i Calderón. El descobriment ple de la profunditat filosòfica i de la modernitat del Quixot es produí, en bona part, gràcies al romanticisme alemany i als estudis de la crítica anglesa.
Com escrigué Borges, amb aquella lucidesa irònica que li era pròpia: «La glòria és una forma d’incomprensió».
O com observava Samuel Johnson, tan estimat pels bibliófils: «La reputació literària és una de les coses que es formen amb més lentitud».
Nota bene: extraordinari article, senyor Llovet.
***
Menéndez Pelayo, mandarí amb fuet, detestava Voltaire i fou àcid amb Montaigne. Amb Pedro Ramus es mostrà particularment implacable. Als «Ensayos de crítica filosófica» el despatxa així:
«Ramus, que era un gramàtic i no pas pròpiament un filòsof, s’emprengué d’arruïnar no solament l’escolàstica, sinó la mateixa doctrina d’Aristòtil, donant claríssimes mostres de no entendre-la.»
I remata, ja sense cap mena de pietat:
«bastava això sol per indicar que ni el pensament de Plató ni el d’Aristòtil no havien arrelat gaire endins del seu esperit frívol, bullangós i temerari.»
Clarín, en els «Paliques», és menys pontifical que Menéndez Pelayo i molt més divertit en la crueltat. Així, del pare Muiños —autor molt menor— diu:
«tan bon punt veié que l’agustí de Sòria era un poetastre cursi i un crític detestable […] li donà el seu merescut amb el sobirà desdeny».
I continua, tot elevant el to:
«Un escriptorot qualsevol […] si és un beneit, que se’l mengi amb el seu pa.»
I encara hi afegeix, com a segell final:
«serà un Cabestany, un Cortón més, un literat cursi.»
«Je viens de relire, ou d’essayer, les romans de Stendhal ; ils sont franchement détestables» («Acabo de rellegir, o d’intentar rellegir, les novel·les de Stendhal; són francament detestables.»)
Això escrigué el savi Sainte-Beuve. I pel que fa a Balzac, podia elogiar i enverinar alhora. Admirava una certa vitalitat del seu estil, però el marcà amb una expressió famosíssima i ambigua: «le caractère asiatique» de l’estil de Balzac; i en una altra formulació el descrigué com un estil de «corruption délicieuse», «tout asiatique».
Dins el seu àmbit preferit, estimat professor Llovet, el germànic, podem trobar opinions contundents de Lessing, August Wilhelm Schlegel, Friedrich Schlegel, Curtius, Auerbach, Leo Spitzer, Walter Benjamin o Peter Szondi. I també de Taine, Brunetière, Lanson, Faguet, Thibaudet, Albert Thibaudet, Charles du Bos, Roland Barthes o Gérard Genette. O bé de Samuel Johnson, William Hazlitt, Matthew Arnold, Walter Pater, T. S. Eliot, F. R. Leavis, I. A. Richards, Cleanth Brooks, Lionel Trilling, Harold Bloom, Frank Kermode i George Steiner.
I ja dins el nostre àmbit idiomàtic, trobem idees arbitràries i apassionades en Pedro Henríquez Ureña, Alfonso Reyes, Emir Rodríguez Monegal, Ángel Rama o Antonio Alatorre.
Multitudo non sequitur 