Charles 152

Un tal Jordi Rufianus, amb la seva magnífica Biblioteca Lupetus, de 32.000 volums envejables —tresor que més estima, segons confessa—, viu a l’Empordà fatigant llibres. En el seu inesperat èxit «Adéu al Congrés», hi llegim: «La cultura catalana contemporània ha estat progressivament colonitzada per un discurs identitari que tendeix a confondre el valor literari amb l’adhesió ideològica. El resultat és una literatura sovint previsible, moralment satisfactòria, però estèticament pobra.» I insisteix: «Quan els premis deixen de ser un reconeixement de l’excel·lència i passen a ser un mecanisme de confirmació d’una comunitat ideològica, la literatura deixa de ser literatura i esdevé litúrgia.»

Gabriel Ferrater, no sols s’enamorava de dona rere dona i bevia ginebra, sinó que pensava —i molt bé. Per exemple, quan afirmà: «La literatura no és una qüestió de bons sentiments ni de causes justes. És una qüestió d’intel·ligència i de veritat. Quan es confonen aquests ordres, el resultat sol ser dolent.» I afegí, amb sagacitat: «El pitjor que li pot passar a una literatura és voler ser útil.»

El seu germà, Joan Ferraté, amb un coeficient intel·lectual molt allunyat del del simi, ens advertí: «La lectura ideològica tendeix a substituir el text per una interpretació prèvia. El lector ja no descobreix: confirma. I això és, en essència, una forma de ceguesa […] Quan una cultura es protegeix massa, acaba asfixiant-se. La literatura necessita risc, no protecció.»

Les literatures nacionals són construccions històriques, no pas essències. Convertir-les en fonament identitari rígid implica falsejar la seva pròpia naturalesa, que és mestissa, mòbil i oberta. Tota literatura que s’encadena a l’afirmació de si mateixa corre el risc de deixar de dialogar amb el món.

Félix de Azúa, tot un Adonis, remarca: «El nacionalisme ha convertit la literatura en un gènere administratiu. Ja no s’escriu per explorar la condició humana, sinó per justificar una identitat prèvia. És la mort de la literatura com a aventura […] A Catalunya, la cultura oficial ha estat segrestada per un aparell que decideix què és digne de ser llegit en funció de la seva utilitat política. El resultat és una literatura subvencionada, domesticada, irrellevant.»

El text que se subordina a un programa —polític, nacional o sentimental— deixa de ser llegit com el que és: una realitat complexa, històrica, ambigua, resistent a simplificacions. Les literatures no existeixen per confirmar ideologies, sinó per incomodar-les. Quan una tradició s’administra com a patrimoni polític, s’empobreix: es converteix en consigna.

***

Internet, aquest organum diabolicum, no serveix només per veure vídeos de jovenetes contonejant-se ni per llepar-se els dits amb gatets encantadors. Vaig cercar asseveracions de popes de la comparatística contra la idea d’una literatura farcida d’ideari nacionalista. Valguin aquests arguments d’autoritat, entre molts altres que es podrien adduir:

Edward Said: «Les cultures no són monolítiques ni autosuficients. Són híbrides, superposades, en intercanvi constant. L’intent de reduir la literatura a l’expressió d’una identitat nacional homogènia és, en darrer terme, una forma d’empobriment intel·lectual».

George Steiner: «Quan una literatura es replega sobre la seva identitat, perd la seva capacitat de ressonància. Esdevé local en el pitjor sentit: incapaç de parlar més enllà de si mateixa».

Harry Levin: «Les literatures no coneixen fronteres naturals; les fronteres són imposades per historiadors, professors i buròcrates culturals. L’escriptor, en canvi, treballa en un espai molt més ampli, on les influències travessen llengües, èpoques i geografies».

Erich Auerbach: «La meva perspectiva ha estat sempre supranacional. La filologia, si vol ser fidel al seu objecte, no pot sotmetre’s a les fronteres polítiques. Les literatures europees formen un teixit continu de formes, estils i visions del món que s’entrellacen al llarg dels segles. Qualsevol temptativa de llegir-les com a expressions autosuficients d’una nació condueix a una simplificació empobridora».

Claudio Guillén: «El comparatista desconfia de tota delimitació rígida. Allà on es pretén afirmar una essència nacional, ell hi descobreix una xarxa d’influències, préstecs, traduccions i desplaçaments que desmenteixen qualsevol pretensió de puresa».

Però les meves idees podrien transubstanciar-se fàcilment a canvi de veure Eva Piquer i Bel Olid fent de pubilles, i Toni Soler d’hereu.