Una mica emboirada per la solemnitat, però bona frase —com en ell era hàbit—: «La vida consisteix a no fer res, a repetir el mateix cada dia: llevar-se, vestir-se, menjar, ficar-se al llit… i, al capdavall, morir sense haver entès per què». Gustave Flaubert. Què hi farem: tot és fet de banalitats.
Cap a l’spa i el gimnàs, o cap a la platgeta, entre sorra i música de reguetó dels banyistes. El gimnàs? Actiones ubi multum sudatur, parum cogitatur: cossos alineats sota una llum blanca, suant amb una aplicació trista. Amb docilitat de ramat, anem a fer braços i abdominals, per costum, per imitació, i potser també per aquell temor vague de no participar en allò que tothom considera necessari.
Especialment aquí on visc, en aquesta vetusta Ourense, tothom té la dèria del balneari —on es rosteix la pell amb una disciplina quasi moral— i de fer excursions a la muntanya, més concorreguda que la Cinquena Avinguda, com si en aquests desplaçaments poguessin escapar d’ells mateixos. Però s’enduen —inevitablement— allò que més detesten. I allà, entre vapors, eucaliptus i roures, no fan sinó repetir la pròpia nul·litat amb una constància admirable.
Divendres. Avui toca l’article del professor Jordi Llovet. Vladimir Nabokov —recordem-ho, que escau del tot—: «El bon lector, el lector major, el lector actiu i creatiu, és un relector. I quan aquest lector troba un llibre que veritablement li concerneix, experimenta un estremiment particular: no és una emoció vaga, sinó un plaer precís, gairebé científic, que li recorre la columna vertebral. És el pessigolleig de l’art pur. En aquell instant, el lector deixa de ser ell mateix: entra en una regió on només existeix l’obra». Aquest pessigolleig —rar, exacte— és el que, a voltes, concedeix Llovet, un dels millors articulistes d’Europa.
Ja hi haurà temps per a la música coribàntica, per a les il·luminacions del Sónar i per als Sugus que es cruspeixen els seus feligresos. Una mica de prosa de Ramón del Valle-Inclán i de Llovet, de Josep Carner i de Gabriel Miró… poca cosa més demano ja a la vida.
El rostre d’Apol·lo, on no s’hi percep ni violència ni crispació, sinó una dignitat continguda, una majestat que no necessita afirmar-se mitjançant l’excés. Cada part del cos es troba en perfecta harmonia amb el tot, i el conjunt produeix una impressió de calma que no és absència de vida, sinó la seva forma més alta i perfecta.
Llenguatge: com a Benvenuto Cellini —cap a qui sento una inclinació més viva que no pas pels altres mestres del Quattrocento—, m’agrada vagar per la sorra abandonada per la marea, recollint petxines i còdols.
També jo he envejat una intel·ligència i un llenguatge només bells i purs. Després del mestre, unes dosis de Francesco Petrarca (les cartes publicades a Anagrama), una mica de raïm, el cafetó… i ja hem fet amb les delícies —poques— que ens concedeix aquesta vida banal i efímera.
Gràcies, professor, per la felicitat.
***
A mi m’agrada estudiar llengües amb molta sortida; així que, en els temps morts que em deixen els realities de Tele 5 o els culebrots de TV3, m’esforço per ensenyar-me grec i llatí, llengües molt més estructurades que la personalitat del senyor Trump.
Abans que res, cal felicitar el professor Pàmies, que destil·la saber com Aspàsia prodigava petons, i també per no haver-se tornat del tot solitari —és a dir, refractari a l’entusiasme social. Almenys ha participat d’un cert aire col·lectiu: publicar el seu excel·lent i necessari llibre.
Aristòtil deia que, en envellir, es sentia cada cop més amic dels mites (dels “antics” grecs, és clar), i Jorge Luis Borges, sempre lúcid, va escriure: «Potser els nostres contemporanis sempre s’assemblen massa a nosaltres, i qui busqui novetat la trobarà amb més facilitat en els antics». Per a Michel Houellebecq o Marguerite Yourcenar, els seus contemporanis són els grecs. Gairebé tot el millor que han dit els homes es va dir en grec (i que em perdonin les digníssimes i esveltes Irene Solà i Marta Orriols).
Escriu Pierre Vidal-Naquet: «El Quixot, de Cervantes, seria inconcebible si no existís, en un temps remot, el relator irònic de l’Odissea. Vet aquí per què tot amant dels llibres s’embarca un dia en la lectura d’Homer». Tota la literatura, després dels grecs, és en certa manera de segona mà.
Nota bene: Recomano el llibre «La trama de la demostración», Alianza Universidad, de Luis Vega Reñón, traspassat recentment, on, centrant-se en l’orbe grec, defensa la tesi que la demostració no és només un mecanisme lògic formal, sinó una pràctica històrica, racional i pedagògica: una “trama” de proves que articula coneixement, ensenyament i explicació. Un llibre apassionant.
Ah, moltes felicitats per l’article.
Multitudo non sequitur 