¿És una casualitat que un mateix país produeixi Isaac Newton, Robert Hooke, Robert Boyle i també Joseph Addison o Samuel Johnson? No ho he estudiat, i potser converteixo en veritat allò que no és sinó una conjectura; però la prevalença de l’experiment, de l’observació, del fet empíric i de l’anti-dogmatisme científic probablement influí en la «maniera» dels moralistes anglesos.
En els seus assaigs sobre la tradició anglesa (de Samuel Johnson a William Hazlitt), Frank Kermode insisteix que el moralista anglès no és un sistemàtic, sinó un observador de contingències, un lector del temps present més que no pas de l’eternitat (hi veig una nova ressonància de la ciència)
Cito:
«El moralista anglès no pretén fundar sistemes, sinó corregir il·lusions. La seva autoritat no prové d’una doctrina, sinó d’una atenció sostinguda als usos del món. […] No parla des d’una altura filosòfica, sinó des de l’experiència acumulada de la conversa, de l’assaig, de l’observació dels costums».
Kermode subratlla que aquests autors escriuen en una forma —l’assaig— que és provisional, revisable, oberta:
«La forma de l’assaig permet una moralitat que no s’imposa, sinó que se suggereix. […] Johnson, per exemple, no ofereix una ètica tancada, sinó una sèrie de judicis que han de ser constantment reconsiderats a la llum de noves circumstàncies».
Aquesta propensió empírica i conversacional, al meu entendre, prové de l’aire dels temps i de la influència de la revolució científica.
No gosaria afirmar una dependència directa, però sí una consonància profunda: la mateixa desconfiança envers els sistemes que impulsa l’experiment sembla modelar també la prosa del moralista.
Corregiu-me si m’equivoco, professor.
NOTA BENE: Gràcies per l’article, francament superb. I felicitats al professor Torralba pel llibre i pel premi.
Multitudo non sequitur 