Com va assenyalar Richard Osborne: «En males mans, la seva energia pot semblar més obsessiva que vital, més marcial que folklòrica.» Però, ben dirigida, Carmina Burana es converteix en una autèntica acció ritual, un teatre musical impulsat per un ritme imperiós que celebra el poder inexorable del destí.
En el meu CD és un veritable plaer escoltar els grans números, com «Ecce gratum» i «Tempus est iocundum», cantats amb tant d’abandonament i entusiasme. Els homes s’ho passen d’allò més bé amb «In taberna»: les manipulacions de tempo de Simon Rattle —una versió que alguns han qualificat de massa sofisticada i intel·lectual— hi afegeixen caràcter i mantenen tots els intèrprets perfectament coordinats. També permet, al meu entendre, als metalls greus una saludable dosi de la vulgaritat necessària.
En aquesta versió crec que la soprano Sally Matthews canta correctament, però la seva veu presenta un cert excés de densitat (i no prou resistència) per fer «In trutina» plenament convincent, tot i que les seves notes més agudes a «Dulcissime» són pures i molt ben afinades.
Malauradament, no disposo de les versions de Riccardo Muti ni de Kurt Eichhorn.
Del lleure tabernari dels goliards al lleure intel·lectual d’aquest llibre —opus magnum— editat per la Universitat de Barcelona. En una època en què allò que predomina són les liaisons entre una bella i sílfide actriu amb un astre capitalí de les pilotes —un veritable as de l’astronàutica, una estrella de les galàxies i dels estadis del món—, és d’agrair l’eternitat de la història de l’art davant l’efímera actualitat descerebrada.
Moltes, moltes gràcies, Jordi Llovet. Un plaer astronòmic llegir-lo, un àcid contra la mediocritat embarassosa que circula arreu.
Gràcies. De debò.
Multitudo non sequitur 