Igual que podem fer servir regles lògiques per construir una demostració o desemmascarar una fal·làcia, Pickwick pateix les escletxes del sistema (els tripijocs de Dobson i Fogg), però el sistema mateix és comprensible i computable: té un diagrama de flux amb inici i final.
La Llei a Kafka actua com una veritat que queda fora del sistema formal (el que Tarski o Gödel definirien com una veritat de metallenguatge a la qual l’operador intern no pot accedir). El pagès és davant la porta, però no la pot creuar mai perquè el sistema no li permet autoincloure’s en la demostració.
Llegir Dickens amb ulls matemàtics és com resoldre un exercici de lògica deductiva estàndard on, tot i les dificultats, la demostració tanca. Llegir Kafka és enfrontar-se a la paradoxa de Russell o als teoremes de Gödel: l’experiència de xocar directament contra els límits estructurals del mateix sistema.
Bon estiu, professor. Qui dia passa, any empeny. Prenc a les mans l’Einführung in die mathematische Logik. El volum —particularment en les antigues edicions de Springer— ofereix, des del primer contacte, una dignitat sòbria i acadèmica. El cartoné d’un groc pàl·lid, tan característic de l’editorial, té quelcom d’immediatament recognoscible per a qui ha freqüentat les biblioteques universitàries d’Europa: aquella tonalitat situada entre el pergamí envellit i l’avori tècnic que sembla anunciar, d’antuvi, un univers de definicions rigoroses, de símbols i de demostracions inexorables. La tipografia, neta i geomètrica, exempta de tota concessió ornamental, suscita una impressió de disciplina intel·lectual gairebé monàstica.
M’estimo més discutir de lògica i llegir Dickens a l’infern que no pas romandre ben viu en aquesta grisalla atroç d’ací. Tot arribarà al seu temps.
Passeu-ho molt bé. Bon estiu.
Una abraçada ben afectuosa.
Multitudo non sequitur 