Comparteixo plenament la tesi central de l’article del mestre Llovet: el prestigi d’una literatura no depèn únicament de les seves obres mestres, sinó també de la capacitat d’una comunitat per establir-les, documentar-les, contextualitzar-les i transmetre-les amb rigor filològic.
Llegir un poema no és pas el mateix que saber quin poema va escriure realment l’autor, en quina versió, amb quines variants, en quin context editorial i després de quines revisions successives. En un poeta com Carner, que corregia, depurava i recomponia els seus versos amb una exigència gairebé incessant, aquesta tasca esdevé decisiva. Una tradició literària madura necessita filòlegs tant com poetes. Més enllà de la grandesa mateixa de l’obra carneriana, cal reivindicar aquest treball lent, discret, pacient i sovint invisible que fa possible que les interpretacions futures descansin sobre textos sòlidament establerts.
En elogi de Jaume Coll podríem recordar aquelles fórmules llatines que semblen escrites expressament per a la seva empresa: Textum restituit, memoriam servat, posteritati tradit; o bé Primum textum stabilire, deinde interpretari; i encara, en una formulació més humanística, Carnerum posteritati vindicat.
Recordem, així mateix, la Frankfurter Hölderlin-Ausgabe, un dels projectes filològics més complexos del segle XX, a causa de l’estat fragmentari de molts manuscrits; o les edicions Arden Shakespeare, Oxford Shakespeare i New Cambridge Shakespeare, veritables monuments de la filologia anglesa. Recordem també l’admirable edició de l’obra poètica d’Eliot a cura de Christopher Ricks i Jim McCue; el Quevedo de Blecua, fita major de la filologia hispànica contemporània; o la reconstrucció textual de Góngora duta a terme per Antonio Carreira.
Tot plegat ens recorda que una gran literatura no es compon tan sols de grans escriptors, sinó també de grans editors, grans filòlegs i grans lectors. La tasca de Jaume Coll situa Josep Carner dins d’aquesta noble tradició europea de les edicions crítiques exemplars. Una notícia excel·lent per a la cultura catalana.
Multitudo non sequitur 