«La Rambla és l’únic carrer de Barcelona que jo consideraria imprescindible. Els carrers, generalment, són per passar-hi. La Rambla és per estar-hi, per badar-hi, per mirar. És un espectacle inesgotable. A totes hores hi ha una densitat humana variable, però sempre suficient per donar la sensació que la vida hi circula amb una espontaneïtat visible», Pla.
«Barcelona em produeix una excitació permanent. El moviment dels carrers, el soroll dels tramvies, les converses dels cafès, la multitud, les llibreries, els diaris, les tertúlies, creen una agitació contínua. És una ciutat que sembla viure en un estat de tensió sostinguda», Pla.
«Barcelona no és una ciutat monumental. No impressiona per les seves pedres ni per les seves perspectives. Impressiona per la seva energia. És una ciutat construïda pel treball, per la continuïtat d’un esforç col·lectiu, per una voluntat persistent i una mica obstinada», Pla.
«Barcelona és una ciutat que treballa. Madrid és una ciutat que parla. Potser tota la diferència política, social i psicològica entre aquestes dues ciutats prové d’aquest fet elemental», Pla.
Barcelona ahora es gris y aldeana. Un mundo mezquino y cerrado gobernado por la hipocresía y el miedo. Barcelona fue derrotada. La energía ya no sube por las calles y el puerto, la luz mediterránea tiene una fetidez de rata, y su elegancia es óxida, decadente, muerta, con un europeísmo de aristócrata gagá. La ciudad es un logotipo, y en lugar de librerías inglesas y francesas, nos encontramos infinidad de turistas que vienen a orinarla, defecarla y vomitarla.
Multitudo non sequitur 