Tentativas 99

La bella amazona Judit Mascó ben segur que pensa, com també la bagenca Beth Rodergas, deixebla d’Euterpe. L’amic Gabriel Rufián és poeta i esteta, i agrada a la tieta —i, pel que sembla, també toca teta. Pep Guardiola, fill de Santpedor, com el timbaler del Bruc, ignoro si ha redactat cap rotlle, papir o pergamí.

Si han escrit —o arribessin a escriure— algun llibre, tindrà, sens dubte, les seves dignitats; però són apostes arriscades, atès que no han estat encara sancionades pel temps ni per la tradició.

Pel que a mi respecta, si mai hi hagués novetat, només adquiriria «Brins de literatura universal II», volum que roman en el cel ectoplasmàtic platònic, atesa la mandra proverbial del seu autor, més inclinat a l’estudi sever que no pas a la creació pròpia.

Jo sóc un mindundi, però em permeto recomanar a qui em vulgui llegir els «Annals» de Tàcit; hi admiro una densitat extrema: una prosa en què cada frase sembla comprimida fins al límit. Per a mi, Tàcit encarna el contrari del “bestsellerisme”: una escriptura en què no hi sobra res, on cada paraula pesa i deixa sediment. Dificultat fèrtil, exactitud, energia verbal.

Us asseguro que hom no contraurà cap blennorràgia ni infringirà el codi penal per llegir Tucídides o Agustí d’Hipona en lloc de Toni Cruanyes o Xavi Coral.

Aquell crani privilegiat que fou Jorge Luis Borges escrigué: «Clàssic no és un llibre (ho repeteixo) que necessàriament posseeixi tals o quals mèrits; és un llibre que les generacions dels homes, urgides per diverses raons, llegeixen amb fervor previ i amb una misteriosa lleialtat».

L’estudi dels grecs no és una mera tasca arqueològica, sinó l’estudi dels inicis de la nostra pròpia ment. En ells assistim al naixement de la raó, a la formació dels conceptes sense els quals no podem pensar. Descuidar-los no és ser modern, sinó quedar-se sense arrels.

El món antic no és cap peça de museu: és un camp d’experiència on podem posar a prova les nostres idees sobre política, societat i naturalesa humana. Grecs i romans no ens donen respostes, sinó una disciplina d’interrogació que continua essent indispensable.

Recordo A. E. Housman: «L’estudi del llatí no és un luxe, sinó una disciplina. Forma la ment en la precisió, en l’exactitud, en el pes de les paraules. […] Qui ha après a llegir bé el llatí adquireix un hàbit de pensament que no tolera fàcilment la confusió ni la vaguetat».

Au, doncs: a llançar-se sobre gramàtiques i diccionaris llatins aquest Sant Jordi.

Visca el Dia del Llibre!

***

Per a Thomas Bernhard, llegir els clàssics ens salva de la nostra pròpia mediocritat: «Alles ist schon gesagt worden, nur noch nicht von allen… Wer nicht liest, bleibt in der Dummheit seiner selbst gefangen… Die großen Texte sind die einzigen, die uns aus dieser Gefangenschaft herausreißen», és a dir: «Tot ja ha estat dit, només que no pas per tothom… Qui no llegeix resta empresonat en la pròpia estupidesa… Els grans textos són els únics que ens arranquen d’aquesta captivitat».

Carles Riba, ment lingüística superba —i que, segons la maledicència, ell o la Clementina, o tots dos plegats, patien d’una certa alitosi—, ho va formular de manera terminant: «Els clàssics no són antics: són necessaris… Allò que els fa perdurar no és el temps, sinó la capacitat de continuar dient-nos… llegir-los és entrar en una disciplina de l’esperit».

I el prodigiós Pere Quart, d’escriptura molt menys híspida que la del pesat —i genial— Bernhard, afirmava amb un somriure sorneguer: «Cal llegir els morts per entendre els vius… però també per no assemblar-s’hi massa».

El Gilgamesh és energia volcànica, vivíssima, i gens de “seco polvo de tesis doctoral”, Valverde.

La vida és una maleïda erosió contra la nostra intel·ligència (els tertulians, el reggaeton, els polítics, etcètera) Els llibres antics són els únics que la resisteixen, perquè milers de grans intel·ligències els han provat i validat.

NOTA BENE: Magnífic article, professor.