Sense tradició no hi ha lectura profunda; sense lectura profunda, Hölderlin és il·legible; i sense una comunitat intel·lectual capaç de sostenir aquest esforç, la gran poesia desapareix del món viu.
No paro de donar voltes a l´article. El diagnòstic de Alvin Kernan a «The Death of Literature» sosté que la literatura no mor per manca d’obres, sinó per la descomposició del sistema que la feia possible: la tradició, el cànon, l’autoritat crítica i el lector format. En dissoldre’s aquests fonaments, la lectura deixa de ser un exercici exigent i compartit per convertir-se en consum cultural fragmentari, sotmès a la immediatesa i a la banalització. La literatura, així, perd la seva funció de coneixement i de transmissió d’una veritat elaborada en el temps.
Em sembla òbvia la connexió amb el seu article sobre Friedrich Hölderlin, que exemplifica aquest procés en el cas català: la seva pèrdua de lectors no és casual, sinó conseqüència directa de l’erosió de la tradició i de la desaparició d’una comunitat lectora capaç de sostenir-ne la dificultat. L’edició de Manuel Carbonell (enormes felicitats) apareix, en aquest context, com un intent de restitució: només des d’una lectura pacient, col·lectiva i intel·lectualment rigorosa —allò que Hölderlin concebia com a «Gesang»— pot recuperar-se una poesia que el present, dominat per la lleugeresa i la desmemòria, ja no sap llegir.
No ho sé. L´exigència va a la baixa. Dispensi´m si sóc agoserat.
***
Extraordinari i exigent article. Hom resta gairebé estupefacte davant d’una ment inesgotable (professor, sou un català de molts sabers i, a més, amb una rara aptitud per al raonament)
Friedrich Hölderlin exigeix una forma d’atenció (i corregiu-me si m’erro) que ja no és de moda: una lectura gairebé litúrgica. En una cultura accelerada cap al social i l’històric, la seva veu sona remota, com una campana en una vila abandonada.
Llegir Friedrich Hölderlin avui és un exercici d’arqueologia espiritual. Ens enfrontem a una llengua que creu en allò que diu, i aquesta fe —tan aliena a nosaltres— suscita una mescla de fascinació i d’escepticisme. No sabem ben bé si hem d’admirar o desconfiar (parafrasejo una idea que, si no m’erro, pertany a Félix de Azúa).
Si la poesia contemporània ha rebaixat la seva ambició és, en part, perquè ha deixat de mesurar-se amb figures com Friedrich Hölderlin. Davant seu, tot sembla provisional, tentatiu, fins i tot decoratiu: una mena de bijuteria. Aquests límits superiors del poeta alemany, ho confesso, em depassen com a lector. És massa alt per a la meva alçada.
No ho sé. No voldria fer més el ridícul parlant d’allò que ignoro.
Nota: Magnífic article, insisteixo, que convida als plaers difícils (que és una altra manera d’anomenar la relectura)
Multitudo non sequitur 